diumenge, 4 setembre de 2011

No és millor ni pitjor el temps (Vicent Andrés Estellés)

En ocasió de la segona diada Estellés (4 de setembre de 2011) i enmig d’un temps tan convuls us convido a llegir i assaborir el poema Propietats de la pena del Llibre de Meravelles.

Aquest bell poema consta de cinc poemes menors i cadascun l'encapçala un doble vers que jo imagine com cinc propietats de la pena (la tendresa, la responsabilitat, l'amor, la tenacitat, l'exemplaritat). 

(I)                 Les paraules inconscients 
         que una tendresa et va dictar...
(II)              Assumiràs la veu d’un poble, 
          i serà la veu del teu poble
(III)           No ocultaràs el teu amor; 
         el serviràs honestament
(IV)             No és millor ni pitjor el temps, 
          car tot els temps és temps d’amor
(V)                Car l’exemple és allò que val
          i has de ser   exemplar en tot

En aquest post transcric només el fragment NO és millor ni pitjor el temps.
En paraules del nostre poeta podem dir: fem nosaltres el temps, fem nosaltres el nostre temps, construim l’edifici i després podrem seure, amb les mans brutes, a fumar i parlar de la pàtria.  

De  PROPIETATS DE LA PENA (IV)

No és millor ni pitjor el temps,
car tot el temps és temps d’amor,
d’una plaenta convivència
de sentiments i de persones,
de famílies i treball.

Tots els temps són el mateix temps,
i és temps d’amor i de treball,
de contribuir, entre tothom,
i cadascú en allò que faça,
per a l’establiment d’un ordre,
la construcció d’un edifici,
allò que mirarem, feliços,
quan Déu vulga, fora del temps. 
Però treballem en el temps,
treballem i amem en el temps.

No hi ha temps millor ni pitjor,
solament existeix el temps,
i no és el temps qui ens justifica,
i ens cal justificar el temps,
i hem de fer nostres tots els temps,
tal com feren els nostres pares,
com deuen fer els nostres fills.

Tot el temps és el mateix temps,
totes les vides fan la vida. 
Fem el temps, i que el temps no ens faça,
car el temps ens fa i ens desfà,
i hem de ser a través del temps.

Nosaltres podem fer el temps,
la construcció de l’edifici. 
Foradant en la nit del temps,
obrint la nit com una mina,
obscurament i tenaçment,
ens podrem seure, si Déu vol,
amb les mans brutes de la feina,
a fumar, parlar de la pàtria,
la pàtria sòlida en el temps.

Manuscrits de Burjassot-1 Llibre de Meravelles, ed. Tres i quatre, 5ª edició, novembre 1980, València 

diumenge, 24 octubre de 2010

Oda als avantpassats. En memòria de l'Angelina Camardons


Agraït m’inclino davant totes les generacions
dels meus avantpassats de la meva família.
Veig la meva mare i el meu pare,
la carn, la vida i la sang dels quals corren per les meves venes
i alimenten cada cèl·lula del meu cos.

A través dels meus pares, veig els meus quatre avis,
la seva saviesa, les seves expectatives i
les seves experiències acumulades m’han estat transmeses
per mitjà de nombroses generacions d’avantpassats

Porto en mi la vida, la sang, l’experiència,
la felicitat i el dolor de totes les generacions.
Obro el meu cor i la meva carn per rebre l’energia de la visió interior,
de l’amor i de l’experiència transmesos pels meus avantpassats.

Sé que únicament sóc la continuació d’aquest llinatge ancestral
Si us plau, protegiu-me, ajudeu-me i
transmeteu-me la vostra energia.

Sé que allà on siguin els fills i els néts
els avantpassats també hi són.

Sé que els pares estimen sempre i
donen suport als seus fills i als seus néts
encara que no sempre siguin capaços d’expressar-ho eficaçment,
per culpa de les dificultats que han tingut en la seva vida.

Veig que els meus avantpassats
han intentat construir un mode de vida basat en
la gratitud, l’alegria, la confiança,
el respecte i l’amor compassiu.


Com a continuació dels meus avantpassats m’inclino humilment
i permeto que les seves energies flueixin a través meu.

Demano als meus avantpassats que em protegeixin,
em donin tot el seu suport i la seva força.


Autor: Tich Nhat Hand
Traducció i adaptació al català: Joan Solé

diumenge, 5 setembre de 2010

El balcó de Gipuzkoa i al voltant del Txindoki

Quan t’atanses a Euskal Herria per l’autovia de muntanya de Leizaran amb la veu i la música de Benito Lertxundi de fons i a una velocitat moderada, notes com el paisatge es va transformant i et transforma. És una meditació paisatgística, un estat d’ànim que es repeteix cada vegada que faig aquest camí.
Reportatge fotogràfic del viatge

Arribem a Bidegoian anomenat el balcó de Gipuzkoa que aplega diferents poblets i caserios, entre ells Bidania, el nostre camp base. A mitja tarda ens instal·lem a l’hotel Iriarte Jauregia  un antic palau del segle XVII estrenat el 2009 com a hotel “Relais de Silence”. El palau fou construït per un indiano que també féu construir l’enorme esglèsia del Sant Bartolomé a Bidania. Ens rep Ivan Iriarte, un jove propietari i ànima de l’hotel-palau, que ens suggereix rutes i passejades per la zona i per a tot Gipuzkoa.

Enmig d’un silenci relaxant fem un bona passejada fins a Bidania on podem veure l’esglèsia de San Bartolomé i les cases amb blasons i escuts nobiliaris. La pujada fins a l’hotel circula entre caserios, gats, cavalls, ànecs, galls d’indi, i cabres que junt amb el silenci orquestren la seva particular partitura de la natura. Nota per a sibarites: l’habitació de l’hotel té un menú de coixins (traducció literal) per poder triar, cadascun amb la seva explicació. Ens quedem amb els tres que inclou l’estàndard coixiner.

Al matí següent, em llevo d’hora i abans d’esmorzar pujo fins a un turonet de Bidegoian d’on surt el sol. Allà el silenci matiner, el despertar del dia i els raigs de sol sortint  darrera del bosc de faigs i roures fa que creguis, per un moment, que déu parla i que a més es basc.

Després d’esmorzar enfilem fins a Segura població medieval de Gipuzkoa fundada el 1256 pel rei Alfonso X El Sabio. És una població que ha conservat tot el nucli antic triangular amb les portes d’entrada i amb precioses cases nobiliàries i la casa Ardixarra, exemple únic d’arquitectura urbana de classe mitjana del segle XVI. Per cert, el vídeo turístic de la casa és també en català. (Nota reinvindicativa: Quantes i quines comunitats espanyoles tenen aquesta atenció lingüística cap al seus visitants i turistes catalans?) Seguint la carretera ens porta a Zerain on sobresurt un enorme i antic casalot basc, encara en ple funcionament. 

Finalment arribem a Oñati vella coneguda nostra amb la seva majestuosa plaça de l’ajuntament i la fina i acolorida universitat pontifícia, una mena de Cambridge basca, inclòs el rierol. L’euskera és la llengua del carrer, dels nens i de les nenes que juguen al mig de la plaça, dels adults i dels grans. A la nit ens arribem fins a Zumaia a la costa, i sopem a l’asador Bedua  amb un bon amic biscaí. Molt recomanable i bé de preu. La carretera que s’enfila fins a Bidegoian, curta però amb més de cent revolts, és de pel·lícula de terror. Ni un llum encès malgrat les dotzenes de caserios que veiem durant el dia. Un misteri!

La llum del País Basc és sempre molt especial, però la d’un dia lluminós de setembre és quelcom extraordinari, si a més, el dia abans ha fet quatre gotes per netejar l’ambient. Sortim cap a la serra d’Aralar que comparteixen Gipuzkoa i Navarra, d’aquí prové el nom de la coalició política. El Txindoki (1340 m) és un dels seus cims més emblemàtics. Ens arribem fins a Amezketa, Abaltzisketa i Zaldibia amb dotzenes de caserios disseminats pels dominis del Txindoki.  L’aire hiperpur i  tots el colors del verd ens acompanyen tot el viatge fins a Ordizia famosa pel seu mercat setmanal de dimecres. El mercat és una construcció de 1925 majestuosa i pràctica per resguardar-se de la pluja i ocupa tota la plaça amb enormes columnes que fan de porxada.  Nota sobre horaris: Aneu amb compte que a la una del migdia tot resta tancat, fins a les cinc de la tarda! Això és vida!

A l’hora de dinar catalana arribem just a Tolosa, antiga capital de Gipuzkoa, que era una ciutat illa emmurallada. El primer que ens sorprèn és el Mercat del Tinglado al costat del riu, després els seus carrers i places. Finalment descobrim el restaurant El Fronton amb diversos ambients i decorat estil modernista d’Art-Decó. Des d’allà mateix la cambrera ens convida a visitar el Fronton de Tolosa que comunica amb el restaurant i ens mostra les més de 70 varietats d’alubias.

Havent dinat, fem una bona passejada per Tolosa i després tranquil·lament ens adrecem cap a Azkoitia i Azpeitia. Enmig d’aquestes dues ciutats visitem el Santuari de San Ignacio de Loiola. Realment la basílica circular per fora i per dintre és majestuosa, amb una bellíssima cúpula interior. Els jardins del voltant són plens de vida i de gent que passeja amunt i avall entre les dues ciutats.  Al capvespre val la pena visitar Azkoitia i escoltar les converses, sempre en euskera, mentre els homes “potean” de bar en bar i les dones prenen tranquil·lament quelcom o senzillament passegen. (Nota per a (lingüistes) tafaners: Si voleu sentir l’euskera ben viu seieu en un banc dels jardins de Loiola al costat de la font.) 

Continuarà amb les valls del Baztan i del Roncal  a Navarra.

dijous, 19 agost de 2010

Els drets lingüístics dels pacients i dels clients

Una vegada més una institució espanyola, “El Defensor del Pueblo” ha recorregut una llei aprovada pel Parlament de Catalunya, en aquest cas  ha estat la llei catalana d’acollida que estableix el català com a llengua “de primera acollida” per als immigrants. Això significaria que el català seria la llengua per a les polítiques d’integració i la llengua vehicular de la formació, cosa que es traduiria, en la pràctica, que els estrangers empadronats haurien d’adquirir primer un nivell bàsic de català i després si ho volen i ho sol·liciten, aprendre també castellà.  


El text evita parlar del català com a llengua preferent, condició anul·lada per la sentència del TC i argument principal de la “defensora del pueblo”.

És conegut que la gran majoria d’estrangers residents a Catalunya no saben parlar català i una majoria diuen que tampoc l’entenen. Com l’han de saber si ningú els ha dit formalment i realment que és necessari per a treballar a Catalunya i ells veuen cada dia que poden viure i treballar sense saber-lo?

D’altra banda, fora del col·lectiu marroquí, ocupat principalment a la construcció i a l’agricultura, una gran majoria dels nouvinguts extracomunitaris ocupen llocs de treball legals o no, relacionats amb els serveis personals i amb l’atenció al públic en sentit ampli. A tot el món occidental aquests tipus de serveis requereixen entendre i saber parlar la llengua o llengües oficials de la comunitat. Tots els estudis i la nostra pròpia experiència mostren que a les àrees metropolitanes de Barcelona, Tarragona i Lleida i en menor grau a Girona, la immensa majoria dels treballadors estrangers no saben parlar català, i tot just l’entenen.

Tots aquest serveis personals són extraordinàriament importants i molt freqüentats per tota la població. Alguns exemples són: metges dels CAP i d’urgències, infermeres i altre personal sanitari, cuidadores de gent gran a les residències i a particulars, venedores i caixeres de supermercats i del petit comerç, teleoperadores, telefonistes i altres serveis de comunicació, i molts d’altres serveis que requereixen entendre i parlar amb propietat, professionalitat i eficàcia. Doncs bé, tots tenim múltiples experiències en què no hàgim estat atesos en català i que a més ens hem vist obligats, per qüestions d’eficàcia o clarament impositives a no poder parlar en català.

Especialment greus són els casos en què intervenen qüestions sanitàries. La meva família i jo mateix vam ser requerits amb un “en castellano” (sense cap preàmbul, ni prec, ni argument) en una urgència coronària en un hospital privat de la zona alta. També la meva pròpia mare amb trastorns greus de consciència no vas ser atesa mai en català a l’hospital i actualment tampoc a la residència malgrat les reiterades peticions formals i informals. L’argument final és que els treballadors estrangers no saben català i a més canvien molt sovint de torn o de feina.

No conec cap cas d’algun pacient, client, usuari o ciutadà de llengua inicial o habitual castellana que no sigui atès en aquesta llengua. En canvi si que hi ha cada dia centenars de pacients, clients, usuaris i ciutadans que s’expressen en català i que no són atesos en aquesta llengua.

Per tant, sembla que la immensa majoria de serveis personals i d’atenció al públic ocupats per nouvinguts que no saben parlar català, no tindran ara l’oportunitat real de formar-se professionalment en català si prospera la impugnació de la defensora del pueblo. I en conclusió, els drets lingüístics de milers de pacients, clients, usuaris i ciutadans que s’expressin en català no seran pròpiament respectats ni atesos en aquesta llengua.

No sembla just en la nostra societat voler imposar o millor contraposar els drets lingüístics dels treballadors estrangers per sobre dels drets lingüístics dels pacients, clients usuaris i administrats. Ha quedat demostrat que per respectar els drets lingüístics dels treballadors estrangers és previ respectar realment els drets lingüístics de tots els ciutadans.

dilluns, 9 agost de 2010

La Nova Cançó. La veu i la música d’un poble


El museu d’Història de Catalunya presenta fins al 30 d’octubre de 2010 la exposició permanent La Nova Cançó. La veu d’un poble, on es pot veure una selecció de fotografies, portades de discos i molts altres textos, i també es pot  escoltar documents sonors i altres materials d’aquest moviment de música popular que va néixer a principis dels anys 60 i que va representar un gran revulsiu cultural i polític per a la societat catalana.
 
Segurament la popularització de la música ha estat, conjuntament amb l’esport i el feminisme, els tres fenòmens de masses més emancipadors del segle XX. A Catalunya l’entrada i l’homologació a aquest nou món es va fer amb la banda sonora de la Nova Cançó en sentit ampli del terme.

L’exposició inclou una espècie de bosc fotogràfic en què el visitant pot passejar entre les cares de cantants i músics com Raimon, Toti Soler, Joan Baptista Humet, Maria del Mar Bo­net, Ovidi Montllor, La Trinca, Lluís Llach, Pau Riba, Marina Rossell, Joan Manuel Serrat, Joan Isaac, Sisa, Teresa Rebull, Quico Pi de la Serra, Isidor Marí i tants d’altres artistes d’una qualitat artística i personal molt notable.


La Nova Cançó és un fenomen que va molt més enllà de la complicitat política inicial (1961-1968), el paper de la resistència a la dictadura (1969-1975) i la primera transició (1976-1979). De fet la seva herència és ben notòria encara que sovint poc reconeguda. Però tot i la quantitat de cantants hereus d’aquells primers Setze Jutges, el títol d’una de les seccions de l’exposició és prou significatiu per a reflexions posteriors: L’herència d’uns cantants en una crisi crònica. 

A parer meu, la presència de la Nova Cançó als mitjans públics i privats i també al cinema ha estat molt per sota de la seva transcendència cultural i social. Quantes pel·lícules i series de TV han tractat poc o molt el tema? En quantes hi podria haver la nostra bona música? Els nord-americans o els francesos tenen centenars de pel·lícules amb la seva música. Moltes pel·lícules són recordades per la música!

Els artistes de la cançó “van fer els deures”, mentre que la indústria cinematogràfica i discogràfica en català, a diferència  de la indústria editorial va ser, és encara, clarament insuficient.  Entre tots i amb un estat en contra, no es va poder convertir un fenomen d’una alta qualitat artística en una oferta musical realment massiva.

Us deixo amb un article de l’AVUI “La cançó d'aquell 68” que recull algunes de les més emblemàtiques o senzillament singulars obres de la Nova Cançó. Us recomano que cerqueu per Internet i escolteu i visioneu per You Tube aquestes cançons. O bé que compreu el CD! 

dissabte, 31 juliol de 2010

Els cinc principals problemes dels catalans

Segons el darrer estudi del Baròmetre d’opinió del CEO de juliol de 2010, els problemes del catalans són per ordre descendent:  l’atur i la precarietat laboral (60%), l’economia (33,7%), la insatisfacció amb la política (24,9%), les relacions Catalunya-Espanya (20,8%) i la immigració (20,3%).  Aquests cinc problemes són de resposta múltiple, per tant, l’entrevistat hi pot estar d’acord amb un o amb més d’un.

També es demana “Quin d’aquests problemes considera que és el problema més important?” En aquest cas, la resposta només pot ser una. L’ordre continua sent el mateix, però  la dimensió canvia: l’atur (46,2%), l’economia (17,6%), la insatisfacció amb la política (9,7%), les relacions Catalunya-Espanya (8,2%) i la immigració (4,3%).

Sembla que difícilment el primer i el segon dels problemes es puguin resoldre políticament sense un gran acord amb tots els agents econòmicosocials, tot i que l’Estat hi té una gran responsabilitat. El tercer problema (la insatisfacció amb la política) i el quart (relacions Catalunya-Espanya) si que semblen més abastables si hi hagués una clara i autèntica determinació política.  Ni més ni menys és el que una gran part dels catalans va reclamar en la manifestació del 10 de juliol. Però no sembla que els cinc partits de l’arc parlamentari actual ho hagin interioritzat  o almenys no ho comuniquen i encara menys ho apliquen.

L’estudi del CEO ens dona la resposta a ”Quin partit polític creu que pot donar resposta al que considera que és el problema més important? Els resultats són: Cap partit dels actuals (43,8%), CiU (15,2%), PSC (7,2%), PP (3,7%), ERC (2,7%) i ICV (2,4%). És a dir, el partit guanyador encara està per decidir. Tot és possible, tot és pot guanyar. Però realment és poc probable que algun d’aquests cinc partits plantegi un estatu quo diferent com reclama la ciutadania. Què demana? Dues coses molt senzilles d’entendre: una regeneració de la democràcia i dels partits i un nou replantejament de les relacions Catalunya i Espanya amb una no subordinació política, expressada com a sobirania, independència o una altra fórmula més enllà de l’autonomia. El 61,8% declara que “Catalunya té un nivell insuficient d’autonomia”. I quan es pregunta sobre que hauria de ser Catalunya: un estat independent (24,3%), un estat federat amb Espanya (31,0%), una comunitat autònoma (33,3%) i una regió (5,4%).

Per cert, el 52,1% de la ciutadania té molt o bastant d’interès amb la política, el 50,2% debat o discuteix amb freqüència sobre política i el 67,6% es considera molt o bastant informat. No es pot dir que no interessi la política, no interessa aquesta política.

Quant al posicionament  dreta – esquerra els resultats són: esquerra (31,9%), centre esquerra (20%), centre (17,4%), centre dreta (6,8%) i dreta (5,1%). Mentre que en temes identitaris català-espanyol: només català (14,3%), més català que espanyol (28,1%), tant català com espanyol (38,9%), més espanyol (4,5%), només espanyol (6,7%). I finalment “Per quin partit té més simpatia?” torna a guanyar cap partit  (28%), CiU (21,1%), PSC (19,6%), ERC (8,2%), ICV (7%) i PP (3,9%).

Una lectura que es pot fer de l’estudi del CEO, és que la candidatura que canalitzi les demandes i comuniqui les millors propostes de canvi pot ser la guanyadora. Resumit i esquemàtic seria: u que plantegi en primer lloc els temes econòmico-socials sense pretendre’ls solucionar màgicament, dos que es posicioni obertament i clara per una regeneració de la democràcia, tres que plantegi un solució agosarada de no subordinació de Catalunya amb l’Estat espanyol i, quatre que es defineixi en un ampli espai d’esquerra i centre esquerra.

divendres, 12 febrer de 2010

Invictus. Sóc l'amo del meu destí.

Sinopsi de la pel·lícula

En 1994 Nelson Mandela després de 30 anys a la presó pel seu activisme antiapartheid,  és elegit democràticament president de Sud-àfrica, el primer president negre. Mandela (Morgan Freeman), va voler unir tots els sud-africans fossin blans o negres i demanà ajuda a François Pienaar (Matt Damon) capità de l’equip de rugbi nacional (Springbocks) perquè tingués el suport de tothom, no només dels blancs.

Mandela pensava que guanyant el mundial de rugbi que se celebraria el 1995 la gent creuria de debò en la reconciliació i en la pau. Recordem que l’apartheid era el sistema oficial de segregació racial de les poblacions no blanques vigent a la República de Sud-àfrica fins a l’any 1991 un any abans del jocs de 92.

Crítica

Invictus (The Human Factor) ,  la darrera pel·lícula dirigida per Clint Eastwood està basada en fets reals extrets de la novel·la de John Carlin periodista britànic que viu a Barcelona  i interpretada per Morgan Freeman gran admirador de Mandela. Segurament això marca el caràcter del film, és més una pel·lícula de Freeman que d’Eastwood.

La veritat és que aquesta triple combinació té tots els ingredients d’una gran pel·lícula. El geni narrador de Clint Eastwood que torna a tractar el tema del perdó. L’excel·lent interpretació de Freeman en un personatge que acabes veien realment com a Mandela amb la seva cara, els gestos, la manera de somriure, de caminar, l’accent i el gran poder de seducció i la seva immensa humanitat. Precisament la novel·la és diu “El factor humà” la virtut més excelsa i més escassa de molts dels nostres líders.

El llibre de John Carlin ha tingut molt bones crítiques. El podeu trobar en català a edicions de la Campana. Vegeu la llarga llista notícies relacionades amb el llibre o la pel·lícula.


El poema

Us deixo amb el poema Invictus  de Wiliam Ernest Henley,  que Mandela regalà al capità de l’equip (François Piennar) i que li va servir d’inspiració durant la seva llarga estada a la presó. La història del poeta Wiliam Ernest Henley també és un gran exemple de autosuperació personal.  


Invictus

(Poema de Wiliam Ernest Henley)

Més enllà de la nit que m’envolta
negra como l’abisme insondable,
jo agraeixo al Déu que sigui
per la meva ànima invicta.

Atrapat en aquest circumstancial lloc
jo mai m’he lamentat ni he plorat
Davant les punyalades que m’ha donat l’atzar,
el meu cap sagna, però no m’he prostrat.

Món enllà d’aquest lloc de fúria i llàgrimes
m’acorralen amb terror les ombres.
Però tants anys d’amenaces
em troben sense cap temor.

Ja no importa quin va ser el meu camí,
quantes culpes he acumulat.
Sóc l’amo del meu destí
sóc el capità de la meva ànima
.