Oda als avantpassats. En memòria de l'Angelina Camardons

Agraït m’inclino davant totes les generacions

dels meus avantpassats de la meva família.

Veig la meva mare i el meu pare,

la carn, la vida i la sang dels quals corren per les meves venes

i alimenten cada cèl·lula del meu cos.

A través dels meus pares, veig els meus quatre avis,

la seva saviesa, les seves expectatives i

les seves experiències acumulades m’han estat transmeses

per mitjà de nombroses generacions d’avantpassats

Porto en mi la vida, la sang, l’experiència,

la felicitat i el dolor de totes les generacions.

Obro el meu cor i la meva carn per rebre l’energia de la visió interior,

de l’amor i de l’experiència transmesos pels meus avantpassats.

Sé que únicament sóc la continuació d’aquest llinatge ancestral

Si us plau, protegiu-me, ajudeu-me i

transmeteu-me la vostra energia.

Sé que allà on siguin els fills i els néts

els avantpassats també hi són.

Sé que els pares estimen sempre i

donen suport als seus fills i als seus néts

encara que no sempre siguin capaços d’expressar-ho eficaçment,

per culpa de les dificultats que han tingut en la seva vida.

Veig que els meus avantpassats

han intentat construir un mode de vida basat en

la gratitud, l’alegria, la confiança,

el respecte i l’amor compassiu.

Com a continuació dels meus avantpassats m’inclino humilment

i permeto que les seves energies flueixin a través meu.

Demano als meus avantpassats que em protegeixin,

em donin tot el seu suport i la seva força.

Autor: Tich Nhat Hand

Traducció i adaptació al català: Joan Solé

El balcó de Gipuzkoa i al voltant del Txindoki

Quan t’atanses a Euskal Herria per l’autovia de muntanya de Leizaran amb la veu i la música de Benito Lertxundi de fons i a una velocitat moderada, notes com el paisatge es va transformant i et transforma. És una meditació paisatgística, un estat d’ànim que es repeteix cada vegada que faig aquest camí.
Reportatge fotogràfic del viatge

Arribem a Bidegoian anomenat el balcó de Gipuzkoa que aplega diferents poblets i caserios, entre ells Bidania, el nostre camp base. A mitja tarda ens instal·lem a l’hotel Iriarte Jauregia  un antic palau del segle XVII estrenat el 2009 com a hotel “Relais de Silence”. El palau fou construït per un indiano que també féu construir l’enorme esglèsia del Sant Bartolomé a Bidania. Ens rep Ivan Iriarte, un jove propietari i ànima de l’hotel-palau, que ens suggereix rutes i passejades per la zona i per a tot Gipuzkoa.

Enmig d’un silenci relaxant fem un bona passejada fins a Bidania on podem veure l’esglèsia de San Bartolomé i les cases amb blasons i escuts nobiliaris. La pujada fins a l’hotel circula entre caserios, gats, cavalls, ànecs, galls d’indi, i cabres que junt amb el silenci orquestren la seva particular partitura de la natura. Nota per a sibarites: l’habitació de l’hotel té un menú de coixins (traducció literal) per poder triar, cadascun amb la seva explicació. Ens quedem amb els tres que inclou l’estàndard coixiner.

Al matí següent, em llevo d’hora i abans d’esmorzar pujo fins a un turonet de Bidegoian d’on surt el sol. Allà el silenci matiner, el despertar del dia i els raigs de sol sortint  darrera del bosc de faigs i roures fa que creguis, per un moment, que déu parla i que a més es basc.

Després d’esmorzar enfilem fins a Segura població medieval de Gipuzkoa fundada el 1256 pel rei Alfonso X El Sabio. És una població que ha conservat tot el nucli antic triangular amb les portes d’entrada i amb precioses cases nobiliàries i la casa Ardixarra, exemple únic d’arquitectura urbana de classe mitjana del segle XVI. Per cert, el vídeo turístic de la casa és també en català. (Nota reinvindicativa: Quantes i quines comunitats espanyoles tenen aquesta atenció lingüística cap al seus visitants i turistes catalans?) Seguint la carretera ens porta a Zerain on sobresurt un enorme i antic casalot basc, encara en ple funcionament. 

Finalment arribem a Oñati vella coneguda nostra amb la seva majestuosa plaça de l’ajuntament i la fina i acolorida universitat pontifícia, una mena de Cambridge basca, inclòs el rierol. L’euskera és la llengua del carrer, dels nens i de les nenes que juguen al mig de la plaça, dels adults i dels grans. A la nit ens arribem fins a Zumaia a la costa, i sopem a l’asador Bedua  amb un bon amic biscaí. Molt recomanable i bé de preu. La carretera que s’enfila fins a Bidegoian, curta però amb més de cent revolts, és de pel·lícula de terror. Ni un llum encès malgrat les dotzenes de caserios que veiem durant el dia. Un misteri!

La llum del País Basc és sempre molt especial, però la d’un dia lluminós de setembre és quelcom extraordinari, si a més, el dia abans ha fet quatre gotes per netejar l’ambient. Sortim cap a la serra d’Aralar que comparteixen Gipuzkoa i Navarra, d’aquí prové el nom de la coalició política. El Txindoki (1340 m) és un dels seus cims més emblemàtics. Ens arribem fins a Amezketa, Abaltzisketa i Zaldibia amb dotzenes de caserios disseminats pels dominis del Txindoki.  L’aire hiperpur i  tots el colors del verd ens acompanyen tot el viatge fins a Ordizia,  famosa pel seu mercat setmanal de dimecres. El mercat és una construcció de 1925 majestuosa i pràctica per resguardar-se de la pluja i ocupa tota la plaça amb enormes columnes que fan de porxada.  Nota sobre horaris: Aneu amb compte que a la una del migdia tot resta tancat, fins a les cinc de la tarda! Això és vida!

A l’hora de dinar catalana arribem just a Tolosa, antiga capital de Gipuzkoa, que era una ciutat illa emmurallada. El primer que ens sorprèn és el Mercat del Tinglado al costat del riu, després els seus carrers i places. Finalment descobrim el restaurant El Fronton amb diversos ambients i decorat estil modernista d’Art-Decó. Des d’allà mateix la cambrera ens convida a visitar el Fronton de Tolosa que comunica amb el restaurant i ens mostra les més de 70 varietats d’alubias.

Havent dinat, fem una bona passejada per Tolosa i després tranquil·lament ens adrecem cap a Azkoitia i Azpeitia. Enmig d’aquestes dues ciutats visitem el Santuari de San Ignacio de Loiola. Realment la basílica circular per fora i per dintre és majestuosa, amb una bellíssima cúpula interior. Els jardins del voltant són plens de vida i de gent que passeja amunt i avall entre les dues ciutats.  Al capvespre val la pena visitar Azkoitia i escoltar les converses, sempre en euskera, mentre els homes “potean” de bar en bar i les dones prenen tranquil·lament quelcom o senzillament passegen. (Nota per a (lingüistes) tafaners: Si voleu sentir l’euskera ben viu seieu en un banc dels jardins de Loiola al costat de la font.) 

Continuarà amb les valls del Baztan i del Roncal  a Navarra.

Els drets lingüístics dels pacients i dels clients

Una vegada més una institució espanyola, “El Defensor del Pueblo” ha recorregut una llei aprovada pel Parlament de Catalunya, en aquest cas  ha estat la llei catalana d’acollida que estableix el català com a llengua “de primera acollida” per als immigrants. Això significaria que el català seria la llengua per a les polítiques d’integració i la llengua vehicular de la formació, cosa que es traduiria, en la pràctica, que els estrangers empadronats haurien d’adquirir primer un nivell bàsic de català i després si ho volen i ho sol·liciten, aprendre també castellà.  

El text evita parlar del català com a llengua preferent, condició anul·lada per la sentència del TC i argument principal de la “defensora del pueblo”.

És conegut que la gran majoria d’estrangers residents a Catalunya no saben parlar català i una majoria diuen que tampoc l’entenen. Com l’han de saber si ningú els ha dit formalment i realment que és necessari per a treballar a Catalunya i ells veuen cada dia que poden viure i treballar sense saber-lo?

D’altra banda, fora del col·lectiu marroquí, ocupat principalment a la construcció i a l’agricultura, una gran majoria dels nouvinguts extracomunitaris ocupen llocs de treball legals o no, relacionats amb els serveis personals i amb l’atenció al públic en sentit ampli. A tot el món occidental aquests tipus de serveis requereixen entendre i saber parlar la llengua o llengües oficials de la comunitat. Tots els estudis i la nostra pròpia experiència mostren que a les àrees metropolitanes de Barcelona, Tarragona i Lleida i en menor grau a Girona, la immensa majoria dels treballadors estrangers no saben parlar català, i tot just l’entenen.

Tots aquest serveis personals són extraordinàriament importants i molt freqüentats per tota la població. Alguns exemples són: metges dels CAP i d’urgències, infermeres i altre personal sanitari, cuidadores de gent gran a les residències i a particulars, venedores i caixeres de supermercats i del petit comerç, teleoperadores, telefonistes i altres serveis de comunicació, i molts d’altres serveis que requereixen entendre i parlar amb propietat, professionalitat i eficàcia. Doncs bé, tots tenim múltiples experiències en què no hàgim estat atesos en català i que a més ens hem vist obligats, per qüestions d’eficàcia o clarament impositives a no poder parlar en català.

Especialment greus són els casos en què intervenen qüestions sanitàries. La meva família i jo mateix vam ser requerits amb un “en castellano” (sense cap preàmbul, ni prec, ni argument) en una urgència coronària en un hospital privat de la zona alta. També la meva pròpia mare amb trastorns greus de consciència no vas ser atesa mai en català a l’hospital i actualment tampoc a la residència malgrat les reiterades peticions formals i informals. L’argument final és que els treballadors estrangers no saben català i a més canvien molt sovint de torn o de feina.

No conec cap cas d’algun pacient, client, usuari o ciutadà de llengua inicial o habitual castellana que no sigui atès en aquesta llengua. En canvi si que hi ha cada dia centenars de pacients, clients, usuaris i ciutadans que s’expressen en català i que no són atesos en aquesta llengua.

Per tant, sembla que la immensa majoria de serveis personals i d’atenció al públic ocupats per nouvinguts que no saben parlar català, no tindran ara l’oportunitat real de formar-se professionalment en català si prospera la impugnació de la defensora del pueblo. I en conclusió, els drets lingüístics de milers de pacients, clients, usuaris i ciutadans que s’expressin en català no seran pròpiament respectats ni atesos en aquesta llengua.

No sembla just en la nostra societat voler imposar o millor contraposar els drets lingüístics dels treballadors estrangers per sobre dels drets lingüístics dels pacients, clients usuaris i administrats. Ha quedat demostrat que per respectar els drets lingüístics dels treballadors estrangers és previ respectar realment els drets lingüístics de tots els ciutadans.

La Nova Cançó. La veu i la música d’un poble

El museu d’Història de Catalunya presenta fins al 30 d’octubre de 2010 la exposició permanent La Nova Cançó. La veu d’un poble, on es pot veure una selecció de fotografies, portades de discos i molts altres textos, i també es pot  escoltar documents sonors i altres materials d’aquest moviment de música popular que va néixer a principis dels anys 60 i que va representar un gran revulsiu cultural i polític per a la societat catalana.

 

Segurament la popularització de la música ha estat, conjuntament amb l’esport i el feminisme, els tres fenòmens de masses més emancipadors del segle XX. A Catalunya l’entrada i l’homologació a aquest nou món es va fer amb la banda sonora de la Nova Cançó en sentit ampli del terme.

L’exposició inclou una espècie de bosc fotogràfic en què el visitant pot passejar entre les cares de cantants i músics com Raimon, Toti Soler, Joan Baptista Humet, Maria del Mar Bo­net, Ovidi Montllor, La Trinca, Lluís Llach, Pau Riba, Marina Rossell, Joan Manuel Serrat, Joan Isaac, Sisa, Teresa Rebull, Quico Pi de la Serra, Isidor Marí i tants d’altres artistes d’una qualitat artística i personal molt notable.

La Nova Cançó és un fenomen que va molt més enllà de la complicitat política inicial (1961-1968), el paper de la resistència a la dictadura (1969-1975) i la primera transició (1976-1979). De fet la seva herència és ben notòria encara que sovint poc reconeguda. Però tot i la quantitat de cantants hereus d’aquells primers Setze Jutges, el títol d’una de les seccions de l’exposició és prou significatiu per a reflexions posteriors: L’herència d’uns cantants en una crisi crònica. 

A parer meu, la presència de la Nova Cançó als mitjans públics i privats i també al cinema ha estat molt per sota de la seva transcendència cultural i social. Quantes pel·lícules i series de TV han tractat poc o molt el tema? En quantes hi podria haver la nostra bona música? Els nord-americans o els francesos tenen centenars de pel·lícules amb la seva música. Moltes pel·lícules són recordades per la música!

Els artistes de la cançó “van fer els deures”, mentre que la indústria cinematogràfica i discogràfica en català, a diferència  de la indústria editorial va ser, és encara, clarament insuficient.  Entre tots i amb un estat en contra, no es va poder convertir un fenomen d’una alta qualitat artística en una oferta musical realment massiva.

Us deixo amb un article de l’AVUI “La cançó d'aquell 68” que recull algunes de les més emblemàtiques o senzillament singulars obres de la Nova Cançó. Us recomano que cerqueu per Internet i escolteu i visioneu per You Tube aquestes cançons. O bé que compreu el CD! 

Els cinc principals problemes dels catalans

Segons el darrer estudi del Baròmetre d’opinió del CEO de juliol de 2010, els problemes del catalans són per ordre descendent:  l’atur i la precarietat laboral (60%), l’economia (33,7%), la insatisfacció amb la política (24,9%), les relacions Catalunya-Espanya (20,8%) i la immigració (20,3%).  Aquests cinc problemes són de resposta múltiple, per tant, l’entrevistat hi pot estar d’acord amb un o amb més d’un.

També es demana “Quin d’aquests problemes considera que és el problema més important?” En aquest cas, la resposta només pot ser una. L’ordre continua sent el mateix, però  la dimensió canvia: l’atur (46,2%), l’economia (17,6%), la insatisfacció amb la política (9,7%), les relacions Catalunya-Espanya (8,2%) i la immigració (4,3%).

Sembla que difícilment el primer i el segon dels problemes es puguin resoldre políticament sense un gran acord amb tots els agents econòmicosocials, tot i que l’Estat hi té una gran responsabilitat. El tercer problema (la insatisfacció amb la política) i el quart (relacions Catalunya-Espanya) si que semblen més abastables si hi hagués una clara i autèntica determinació política.  Ni més ni menys és el que una gran part dels catalans va reclamar en la manifestació del 10 de juliol. Però no sembla que els cinc partits de l’arc parlamentari actual ho hagin interioritzat  o almenys no ho comuniquen i encara menys ho apliquen.

L’estudi del CEO ens dona la resposta a ”Quin partit polític creu que pot donar resposta al que considera que és el problema més important? Els resultats són: Cap partit dels actuals (43,8%), CiU (15,2%), PSC (7,2%), PP (3,7%), ERC (2,7%) i ICV (2,4%). És a dir, el partit guanyador encara està per decidir. Tot és possible, tot és pot guanyar. Però realment és poc probable que algun d’aquests cinc partits plantegi un estatu quo diferent com reclama la ciutadania. Què demana? Dues coses molt senzilles d’entendre: una regeneració de la democràcia i dels partits i un nou replantejament de les relacions Catalunya i Espanya amb una no subordinació política, expressada com a sobirania, independència o una altra fórmula més enllà de l’autonomia. El 61,8% declara que “Catalunya té un nivell insuficient d’autonomia”. I quan es pregunta sobre que hauria de ser Catalunya: un estat independent (24,3%), un estat federat amb Espanya (31,0%), una comunitat autònoma (33,3%) i una regió (5,4%).

Per cert, el 52,1% de la ciutadania té molt o bastant d’interès amb la política, el 50,2% debat o discuteix amb freqüència sobre política i el 67,6% es considera molt o bastant informat. No es pot dir que no interessi la política, no interessa aquesta política.

Quant al posicionament  dreta – esquerra els resultats són: esquerra (31,9%), centre esquerra (20%), centre (17,4%), centre dreta (6,8%) i dreta (5,1%). Mentre que en temes identitaris català-espanyol: només català (14,3%), més català que espanyol (28,1%), tant català com espanyol (38,9%), més espanyol (4,5%), només espanyol (6,7%). I finalment “Per quin partit té més simpatia?” torna a guanyar cap partit  (28%), CiU (21,1%), PSC (19,6%), ERC (8,2%), ICV (7%) i PP (3,9%).

Una lectura que es pot fer de l’estudi del CEO, és que la candidatura que canalitzi les demandes i comuniqui les millors propostes de canvi pot ser la guanyadora. Resumit i esquemàtic seria: u que plantegi en primer lloc els temes econòmico-socials sense pretendre’ls solucionar màgicament, dos que es posicioni obertament i clara per una regeneració de la democràcia, tres que plantegi un solució agosarada de no subordinació de Catalunya amb l’Estat espanyol i, quatre que es defineixi en un ampli espai d’esquerra i centre esquerra.

Invictus. Sóc l'amo del meu destí.

Sinopsi de la pel·lícula

En 1994 Nelson Mandela després de 30 anys a la presó pel seu activisme antiapartheid,  és elegit democràticament president de Sud-àfrica, el primer president negre. Mandela (Morgan Freeman), va voler unir tots els sud-africans fossin blans o negres i demanà ajuda a François Pienaar (Matt Damon) capità de l’equip de rugbi nacional (Springbocks) perquè tingués el suport de tothom, no només dels blancs.

Mandela pensava que guanyant el mundial de rugbi que se celebraria el 1995 la gent creuria de debò en la reconciliació i en la pau. Recordem que l’apartheid era el sistema oficial de segregació racial de les poblacions no blanques vigent a la República de Sud-àfrica fins a l’any 1991 un any abans del jocs de 92.

Crítica

Invictus (The Human Factor) ,  la darrera pel·lícula dirigida per Clint Eastwood està basada en fets reals extrets de la novel·la de John Carlin periodista britànic que viu a Barcelona  i interpretada per Morgan Freeman gran admirador de Mandela. Segurament això marca el caràcter del film, és més una pel·lícula de Freeman que d’Eastwood.

La veritat és que aquesta triple combinació té tots els ingredients d’una gran pel·lícula. El geni narrador de Clint Eastwood que torna a tractar el tema del perdó. L’excel·lent interpretació de Freeman en un personatge que acabes veien realment com a Mandela amb la seva cara, els gestos, la manera de somriure, de caminar, l’accent i el gran poder de seducció i la seva immensa humanitat. Precisament la novel·la és diu “El factor humà” la virtut més excelsa i més escassa de molts dels nostres líders.

El llibre de John Carlin ha tingut molt bones crítiques. El podeu trobar en català a edicions de la Campana. Vegeu la llarga llista notícies relacionades amb el llibre o la pel·lícula.

El poema

Us deixo amb el poema Invictus  de Wiliam Ernest Henley,  que Mandela regalà al capità de l’equip (François Piennar) i que li va servir d’inspiració durant la seva llarga estada a la presó. La història del poeta Wiliam Ernest Henley també és un gran exemple de autosuperació personal.  

Invictus

(Poema de Wiliam Ernest Henley)

Més enllà de la nit que m’envolta
negra como l’abisme insondable,
jo agraeixo al Déu que sigui
per la meva ànima invicta.

Atrapat en aquest circumstancial lloc
jo mai m’he lamentat ni he plorat
Davant les punyalades que m’ha donat l’atzar,
el meu cap sagna, però no m’he prostrat.

Món enllà d’aquest lloc de fúria i llàgrimes
m’acorralen amb terror les ombres.
Però tants anys d’amenaces
em troben sense cap temor.

Ja no importa quin va ser el meu camí,
quantes culpes he acumulat.
Sóc l’amo del meu destí
sóc el capità de la meva ànima.

Fòrum Social Català. Idees i fets per canviar Catalunya i el món

Diuen que si vols canviar el món has de començar per tu mateix. Això és el que ens proposa el II Fòrum Social Català (FSCaT) els dies 30 i 31 de gener de 2010 amb més de 90 seminaris de treball que recullen i proposen tot tipus d’alternatives per construir una altra Catalunya.

“Volem una Catalunya sense exclusió, sense violència, sense pobresa, on tots siguem iguals en drets i deures, on la prioritat de les polítiques siguin les persones i no el benefici econòmic. Cal canviar el model econòmic que ens ha fet preocupar-nos més dels bancs que de les persones realment necessitades...” Una altra Catalunya és possible, un altre món és necessari. Amb aquest lema el FSCat ens engresca a rebel·lar-nos i fer que escoltin la nostra veu. Aquesta crònica és un tast de dos dels noranta-sis seminaris.

En la sessió Alternatives a la banca Arcadi Oliveres, professor d’economia aplicada i president de Justícia i Pau va fer una crítica raonada i raonable a la banca espanyola i també a la caixes catalanes. Per il·lustrar-ho explicà diverses anècdotes que si no fossin dramàtiques podrien ser divertides, com la del senyor Botín del Santander un dia que va haver de lliurar personalment una fiança milionària transportada en un furgó blindat en un jutjat i a l’endemà mateix “el botí” va haver de ser dipositat en una sucursal del mateix banc per garantir-ne la seguretat. És allò de “la banca sempre guanya”. També explicà quina és l’ànima de la Caixa: segons els seus càlculs, l’any 2000 la Caixa va tenir uns guanys de més de 120.000 milions d’euros, dels quals tant sols  4.000 milions van anar pròpiament a l’obra social. Les proporcions actuals no han canviat.

Ada Colau   representant de l’Assemblea Popular per un Habitatge Digne 

informa sobre diverses iniciatives contra l’assetjament immobiliari, l’especulació urbanística, i en defensa de l’habitatge digne a la ciutat. Probablement, el problema que afecta a més persones després del de la desocupació.

Víctor Maeso representant de SETEM va informar d’un estudi sobre les vinculacions entre bancs i indústria armamentística. El web sobre els secrets ocults dels bancs  informa àmpliament de principals bancs del món que inverteixen o financen aquesta indústria letal. A Espanya els principals implicats són, segons aquest estudi, el BBVA i el Santander.  La campanya  “BBVA sense armes” és el principal producte d’aquest estudi. Aquest darrer banc ha enunciat, fruit d’aquesta campanya, un compromís de no finançament de les dites “bombes de raïm”. L’altre banc espanyol no sembla que tingui cap intenció de modificar res.

Jordi Marí representant de FETS explicà la importància d’incidir en l’àmbit financer des d’una perspectiva ètica, i detallà les opcions que tenim avui a Catalunya:  des de les iniciatives informals, el microcrèdit social, els projectes no bancaris (Coop 57 i Oikocredit Catalunya) fins a projectes bancaris com FIARE o Triodos Bank). En resum, en el període 2005-2008 l’estalvi en la banca ètica s’ha multiplicat per sis i els préstecs concedits per cinc. 

Enric Duran líder de Podem viure sense capitalisme  proposà construir una alternativa a l’actual model econòmic capitalista. Plantejà diverses experiències com la moneda social i altres experiències alternatives.

El segon seminari tractà sobre “L’aportació catalana al consens de Barcelona”, a càrrec d’una representant de l’Institut de Drets Humans de Catalunya i de Martí Olivella líder social i director de NOVA  (NO Violència Activa) associació que promou la innovació social amb participació ciutadana i diàleg intercultural per contribuir a generar models socioeconòmics alternatius a la globalització, una cultura de pau basada en alternatives civils de defensa i una societat més participativa i sostenible.

La sessió va ser un exemple de participació activa sobre un dels punts que una vintena d'experts catalans havien aportat prèviament. En aquesta consulta s'hi podia prendre part valorant les propostes de tots o d'alguns dels 5 àmbits temàtics. Calia  llegir detingudament cada proposta i indicar el grau d'acord amb un sistema de valoració. Els temes proposats eren:

1. Quin món volem? Valors i objectius
2. Quin món tenim? Recursos i població
3. Com hem de decidir? Sistema polític
4. Com ens hem d'administrar? Sistema econòmic: Visions i models. Accions
5. Com ens hem de comunicar? Sistema comunicatiu

En total s’han estructurat més de 160 propostes i els participants poden continuar expressant les seves valoracions per Internet. El resultat serà l'aportació catalana col·lectiva al procés internacional d'elaboració del Consens de Barcelona, que tindrà la seva trobada pública el gener de 2011 en aquesta ciutat, i que aportarà els resultats al Fòrum Social Mundial de Dakar, a finals del mateix mes de 2011. Així mateix, ens recorden que si encara no ho heu fet podeu firmar el manifest aquí

Acabo aquest article amb la recomanació de l’article d’Edgar Morin Elogio de la metamorfosis, on el filòsof francès afirma que “Ara l’objectiu és salvar la humanitat, la qual cosa, urgeix canviar la nostra manera de pensar i de viure. La idea de la metamorfosi, més rica que la de la revolució, aporta l’esperança en un món millor". 

Un altre món és possible?

Sens dubte que hi pot haver un món més contaminat, més fred o mes calorós, més brut, més injust, però també hi pot haver un món més net, més sa, més humà, més equilibrat o més just.

Fins no fa gaire, els afers mundials eren cosa dels estats i dels governs en qui dipositàvem o ens prenien la nostra confiança. Després hem vist que molts d’aquests governs no eren sinó joguines d’un altre poder: les multinacionals, les corporacions financeres i allò que s’anomena “el mercat” que pretesament funcionava com una màquina quasi perfecta.

Però, vés per on! la crisi financera primer, la crisi econòmica després i la crisi de valors ara, ho està capgirant tot. O així ho sembla. Alguns diuen que no noten la crisi, d’altres que ja en sortim o que aviat tot tornarà a ser com abans. Josep Oliver, catedràtic d’economia aplicada adverteix que Catalunya no tornarà als nivells d’ocupació fins d’aquí a set anys, com les plagues bíbliques, afegeixo.

Tot plegat fa que alguns ens plategem: Què podem fer? Què hem de fer durant la crisi? Evidentment, sacs de paciència, però també reflexió i acció entenimentada. El meu propi lema és: “La crisi ens farà a tots més pobres (poc o molt), però si la sabem aprofitar podem ser més savis, més sans i més solidaris”

La societat del segle XXI, ja és molt diferent de la del segle XX. Només destaquem dos aspectes: la innovació científica i tecnològica afecta cada dia més la nostra manera de viure, de pensar o de comunicar-nos. I també la societat xarxa amb milers d’individus actius i d’organitzacions socials, humanitàries i de base que participen cada vegada més directament en la presa de decisions. Moltes d’aquestes organitzacions neixen per un fenomen concret i donen respostes i alternatives parcialment o molt eficaces. Aquest dies són notícia d’actualitat dos d’aquests moviments: El Fòrum Social Català i FETS.

El Fòrum Social Català (FSCat) és un espai de trobada obert, divers, plural, no confessional, no governamental i no partidari. És un espai d’intercanvi d’experiències, de debat, de mobilització i d’articulació d’entitats i de moviments socials que rebutgen el model actual de desenvolupament dels pobles i que es troben en un procés permanent de recerca i construcció d’alternatives. El Fòrum Social Català 2010 es celebrarà els dies 30 i 31 de gener de 2010 a la seu central de la Universitat de Barcelona i resta obert a ciutadans i entitats. Vegeu el programa provisional 


Un altre espai és FETS (Finançament Ètic i Solidari) que acaba d’organitzar una jornada de debat sobre “Finances ètiques i cultura de pau”. FETS ens pregunta: “Podem parlar de pau en una societat amb desigualtats creixents? Una economia que genera desigualtats és compatible amb una societat en pau? I respon: “La pau necessita una societat més justa, igualitària i humana. Per això, al costat de les entitats que treballen per fer front a la violència o la indústria armamentística, ens calen persones i organitzacions que construeixin una societat i una realitat econòmica basada en uns principis alternatius”. I afegeix “Les finances ètiques són un instrument clau per potenciar totes les iniciatives que construeixen una economia social i solidària que no es pot entendre sinó formant part del moviment per la pau”.

En resum, sembla clar que per imaginar un món millor no són suficients els aspectes socials i humanitaris, sinó que caldria tenir molt present l’economia social i solidària. En continuarem parlant...

Les 15 pel·lícules de 2006 que més m’han agradat o impactat

He elaborat una llista de les 15 pel·lícules filmades el 2006 que he pogut veure al cinema, en vídeo o a la tele. És evident que el mitjà ja ens condiciona la nostra visió, però en descàrrec meu us he de dir que sóc d’aquells que una vegada comença la pel·lícula, si m’interessa, ja no estic per res més. També és cert que no he vist totes les pel·lícules del 2006, algunes no tinc cap intenció de veure-les, d’altres no he tingut l’ocasió encara.

El criteri de selecció dels films ha estat que tinguessin 7 o més punts en la meva llista personal del web Filmaffinity .Dins d’aquest ordre també he tingut en compte la mitjana de puntuació que atorguen tots els usuaris d’aquest web que són uns quants milers. És a dir, el primer criteri prevalent és la meva valoració subjectiva i el segon criteri també subjectiu, el de la majoria.

Per tot això, en la llista elaborada trobareu les pel·lícules “conegudes i premiades” però també d’altres de minoritàries, poc conegudes o poc valorades que tenen per a mi i crec que també per a molts de nosaltres una qualitat notable.

No pretenc descobrir cap obra mestra; és molt difícil que una obra d’art passi desapercebuda per a tothom (crítics, espectadors i indústria). Durant el 2006, no he sabut trobar cap obra mereixedora de 9 o 10 punts.

Quatre pel·lícules amb una puntuació de 8

Els quatre primers films més ben valorats són de característiques, gèneres i nacionalitats ben diferents:

Das Leben der Anderen (La vida dels altres) ,  Alemanya; Òscar 2006 a la millor pel·lícula de parla no anglesa; millor pel·lícula de cine europeu 2006 i millor actor (Ulrich Mühe). La història d’un espia de la RDA.

Babel, EUA, Oscar a la millor banda sonora 2006; Cannes 2006: Millor direcció i premi del Jurat Ecumènic; 2006: Globus d’Or. Una gran producció interpretada, entre altres per Brat Pitt i  Cate Blanchet. Una pel·lícula sobre el món globalitzat.

Salvador (Puig Antic) Dirigida per Manuel Huerga, amb música de Lluís Llach i interpretada per Daniel Brühl és un drama ben interpretat, expressió d’un cine autèntic fins i tot per a l’ABC. "Sorprende por lo bien hecha y contada que está (...) Todo en 'Salvador' es de primera calidad (...) tiene empaque pero también sustancia." (E.R.M. Diario ABC)

This Is England   Regne Unit; British Independent Film Awards, 2007. És una cinta de cinema independent amb força èxit al Regne Unit i crec que relativament desconeguda a aquí. Narra la història d’un nen de 12 anys adoptat pels skinheads locals.

  

Onze pel·lícules amb una puntuació de 7

• Jindabyne, Drama australià amb Laura Liney com a millor actriu en el Festival de Valladolid.  
• Llach la revolta permanent, Documental excel·lent de Lluís Danès. És la història d’una cançó “Campanades a mort”, de l’artista i de les circumstàncies que la provocaren.
• The History Boys Comèdia basada en una popular obra de teatre londinenca, narra la historia de cinc estudiants de Sheffield de mitjans dels 80.
• Infamous (Història d’un crim) Drama biogràfic que narra igual que "Capote", l’any anterior, el procés de creació de "A sang freda" per part del escriptor Truman Capote. Repartiment estel·lar.
• Cashback. Drama amb estètica de vídeo clip i barreja de sensualitat, humor, fantasia i melangia.
• Das Parfum. Die Geschichte eines Mörders (El perfum. Història d’un assassí)  Trihler, drama basat en la novel·la de Patrick Süskind. Poc valorada, però que aconsegueix transmetre fins i tot les olors.
• Notes on a Scandal (Diari d’un escàndal) (Melo)drama magníficament interpretat per dues actrius impressionants: Judi Dench i Cate Blanchett. Un  bon guió adaptat de la novel·la de Zoë Heller.
• The Wind that Shakes the Barley (El vent que mou la civada) Drama bèl·lic sobre Irlanda dirigida per  Ken Loach. Molt digna, combativa, amb pretensions de complexitat i el segell del creador.
• Vier Minuten (Quatre minuts) Drama alemany carcerari entre un vella professora de piano i una jove intèrpret.
• Obsluhoval jsem anglického krále (Jo vaig servir al rei d’Anglaterra) Comèdia irònica, hedonista i sensual en la que l’humor típic de Jirí Menzel recrea figures i situacions pintoresques, estranyes,  "fellinianes” i aplica un humor de cine mut.
• París je t’aime 18 filmets artístics de 18 famosos directors sobre París com a ciutat d'amor i desamor amb un repartiment súper estel·lar.

Maillol l'escultor de la Mediterrània

"Aristides Maillol (Banyuls de la Marenda, Roselló 1861-1944) és un dels escultors més destacats i originals de la primera meitat del segle passat. Pioner de la modernitat, la seva obra esdevé un punt de ruptura que obrirà una de les principals vies de renovació del llenguatge formal de l'escultura al segle XX, en trencar radicalment amb la grandiloqüència i el narrativisme estatutari característics de la fi del vuit-cents" (Maillol, Opuscle de l'exposició, Caixa Catalunya, Obra Social fins al 30 de gener de 2010).

El jove Maillol, obsedit per ser pintor se'n va a París a estudiar a l'École de Beaux-Arts, allà descobreix la pintura de Gauguin.

Insatisfet com a pintor, es consagra a la tapisseria. Obre un taller a Banyuls. Utilitza pigments naturals i s'entusiasma amb els resultats. L'any 1902, però pateix una greu infecció als ulls que l'obliga a renunciar a la tapisseria.

Maillol s'inicia en l'escultura amb els baixos-relleus. L'artista troba el seu camí de creació en el retorn al classicisme, síntesi de raó, harmonia i proporció. Així, crea un nou cànon de bellesa, basat més en les formes que en l'expressivitat del subjecte. Les seves Venus i banyistes tenen postures simples. La perfecció de les formes i l'equilibri de les proporcions esdevenen el veritable tema.

Un cop trobat el seu cànon de bellesa ja el varià poc: tota la seva vida tracta eminentment el tema de la dona nua amb obres mestres com Pomoda, Flora, Illa de França, La Venus del collaret, Les tres Ninfes.

Mediterrània, escultura d'una dona pensant, s'ha definit com "dona asseguda, equilibrada, arcaica, d'una plenitud somàtica i d'una pau perfecta". André Gide, escriu l'any 1905 "Maillol acaba d'introduir el silenci en l'escultua". Per cert, que el primer nom d'aquest escultura fou El pensament que ens recorda El Pensador de Rodin. Estranya casualitat o no?

Si aneu a veure l'exposició a la Pedrera, no deixeu de veure i escoltar el documental contemporani, on el propi Maillol explica com treballa al seu taller a l'edat de 83 anys.

Nota: La fotografia de l'escultura és al Passeig de Gràcia davant de la Pedrera on té lloc l'exposició.

Els Reis d'Orient i els reis republicans

"Segons la tradició, els tres Reis d'Orient van restar satisfets i tan joiosos d'haver pogut adorar i admirar l'infant Jesús que, de retorn a llurs països van repartir entre la gent que van trobar durant el curs del llarg camí tot allò que portaven, com un gest d'expansiva alegria. I en record d'aquesta joia reial, cada any es reprodueix llur gest generós i es prodiguen els presents portats pels Reis" (Joan Amades: Costumari català, El curs de l'any, Volum I Hivern)

Durant la meva infància a Oliana la cavalcada era real més que no reial. Els reis en persona et donaven els paquets que portaven en el remolc d'un tractor. Des d'aleshores sempre m'ha semblat que tot era possible. O almenys valia la pena il·lusionar-se. La cavalcada reial amb les torxes, les trompetes, els tambors creaven una nit màgica que la feien tant important com les joguines. Tant li fa que els reis no fossin reials, hi havien uns altres reis republicans (pares, padrí i padrines) que ho feien possible. Mai una mentida ha estat tan real.

Anys després jo mateix vaig ser un rei republicà i ara voldria tornar a ser un nen que espera les seves joguines. Però no hi ha reis màgics, ningú ens portarà res, som nosaltres que hem de tornar a ser reis republicans i portar-nos il·lusió i bona feina a nosaltres mateixos i als nostres fills. I podem fer-ho i ho estem fent.

Nota: La fotografia és el llac del "jardí privat" de (l'hotel) Rey Juan Carlos I a Barcelona.