dijous, 19 d’agost de 2010

Els drets lingüístics dels pacients i dels clients

Una vegada més una institució espanyola, “El Defensor del Pueblo” ha recorregut una llei aprovada pel Parlament de Catalunya, en aquest cas  ha estat la llei catalana d’acollida que estableix el català com a llengua “de primera acollida” per als immigrants. Això significaria que el català seria la llengua per a les polítiques d’integració i la llengua vehicular de la formació, cosa que es traduiria, en la pràctica, que els estrangers empadronats haurien d’adquirir primer un nivell bàsic de català i després si ho volen i ho sol·liciten, aprendre també castellà.  


El text evita parlar del català com a llengua preferent, condició anul·lada per la sentència del TC i argument principal de la “defensora del pueblo”.

És conegut que la gran majoria d’estrangers residents a Catalunya no saben parlar català i una majoria diuen que tampoc l’entenen. Com l’han de saber si ningú els ha dit formalment i realment que és necessari per a treballar a Catalunya i ells veuen cada dia que poden viure i treballar sense saber-lo?

D’altra banda, fora del col·lectiu marroquí, ocupat principalment a la construcció i a l’agricultura, una gran majoria dels nouvinguts extracomunitaris ocupen llocs de treball legals o no, relacionats amb els serveis personals i amb l’atenció al públic en sentit ampli. A tot el món occidental aquests tipus de serveis requereixen entendre i saber parlar la llengua o llengües oficials de la comunitat. Tots els estudis i la nostra pròpia experiència mostren que a les àrees metropolitanes de Barcelona, Tarragona i Lleida i en menor grau a Girona, la immensa majoria dels treballadors estrangers no saben parlar català, i tot just l’entenen.

Tots aquest serveis personals són extraordinàriament importants i molt freqüentats per tota la població. Alguns exemples són: metges dels CAP i d’urgències, infermeres i altre personal sanitari, cuidadores de gent gran a les residències i a particulars, venedores i caixeres de supermercats i del petit comerç, teleoperadores, telefonistes i altres serveis de comunicació, i molts d’altres serveis que requereixen entendre i parlar amb propietat, professionalitat i eficàcia. Doncs bé, tots tenim múltiples experiències en què no hàgim estat atesos en català i que a més ens hem vist obligats, per qüestions d’eficàcia o clarament impositives a no poder parlar en català.

Especialment greus són els casos en què intervenen qüestions sanitàries. La meva família i jo mateix vam ser requerits amb un “en castellano” (sense cap preàmbul, ni prec, ni argument) en una urgència coronària en un hospital privat de la zona alta. També la meva pròpia mare amb trastorns greus de consciència no vas ser atesa mai en català a l’hospital i actualment tampoc a la residència malgrat les reiterades peticions formals i informals. L’argument final és que els treballadors estrangers no saben català i a més canvien molt sovint de torn o de feina.

No conec cap cas d’algun pacient, client, usuari o ciutadà de llengua inicial o habitual castellana que no sigui atès en aquesta llengua. En canvi si que hi ha cada dia centenars de pacients, clients, usuaris i ciutadans que s’expressen en català i que no són atesos en aquesta llengua.

Per tant, sembla que la immensa majoria de serveis personals i d’atenció al públic ocupats per nouvinguts que no saben parlar català, no tindran ara l’oportunitat real de formar-se professionalment en català si prospera la impugnació de la defensora del pueblo. I en conclusió, els drets lingüístics de milers de pacients, clients, usuaris i ciutadans que s’expressin en català no seran pròpiament respectats ni atesos en aquesta llengua.

No sembla just en la nostra societat voler imposar o millor contraposar els drets lingüístics dels treballadors estrangers per sobre dels drets lingüístics dels pacients, clients usuaris i administrats. Ha quedat demostrat que per respectar els drets lingüístics dels treballadors estrangers és previ respectar realment els drets lingüístics de tots els ciutadans.

dilluns, 9 d’agost de 2010

La Nova Cançó. La veu i la música d’un poble


El museu d’Història de Catalunya presenta fins al 30 d’octubre de 2010 la exposició permanent La Nova Cançó. La veu d’un poble, on es pot veure una selecció de fotografies, portades de discos i molts altres textos, i també es pot  escoltar documents sonors i altres materials d’aquest moviment de música popular que va néixer a principis dels anys 60 i que va representar un gran revulsiu cultural i polític per a la societat catalana.
 
Segurament la popularització de la música ha estat, conjuntament amb l’esport i el feminisme, els tres fenòmens de masses més emancipadors del segle XX. A Catalunya l’entrada i l’homologació a aquest nou món es va fer amb la banda sonora de la Nova Cançó en sentit ampli del terme.

L’exposició inclou una espècie de bosc fotogràfic en què el visitant pot passejar entre les cares de cantants i músics com Raimon, Toti Soler, Joan Baptista Humet, Maria del Mar Bo­net, Ovidi Montllor, La Trinca, Lluís Llach, Pau Riba, Marina Rossell, Joan Manuel Serrat, Joan Isaac, Sisa, Teresa Rebull, Quico Pi de la Serra, Isidor Marí i tants d’altres artistes d’una qualitat artística i personal molt notable.


La Nova Cançó és un fenomen que va molt més enllà de la complicitat política inicial (1961-1968), el paper de la resistència a la dictadura (1969-1975) i la primera transició (1976-1979). De fet la seva herència és ben notòria encara que sovint poc reconeguda. Però tot i la quantitat de cantants hereus d’aquells primers Setze Jutges, el títol d’una de les seccions de l’exposició és prou significatiu per a reflexions posteriors: L’herència d’uns cantants en una crisi crònica. 

A parer meu, la presència de la Nova Cançó als mitjans públics i privats i també al cinema ha estat molt per sota de la seva transcendència cultural i social. Quantes pel·lícules i series de TV han tractat poc o molt el tema? En quantes hi podria haver la nostra bona música? Els nord-americans o els francesos tenen centenars de pel·lícules amb la seva música. Moltes pel·lícules són recordades per la música!

Els artistes de la cançó “van fer els deures”, mentre que la indústria cinematogràfica i discogràfica en català, a diferència  de la indústria editorial va ser, és encara, clarament insuficient.  Entre tots i amb un estat en contra, no es va poder convertir un fenomen d’una alta qualitat artística en una oferta musical realment massiva.

Us deixo amb un article de l’AVUI “La cançó d'aquell 68” que recull algunes de les més emblemàtiques o senzillament singulars obres de la Nova Cançó. Us recomano que cerqueu per Internet i escolteu i visioneu per You Tube aquestes cançons. O bé que compreu el CD!