Una vegada més una institució espanyola, “El Defensor del Pueblo” ha recorregut una llei aprovada pel Parlament de Catalunya, en aquest cas ha estat la llei catalana d’acollida que estableix el català com a llengua “de primera acollida” per als immigrants. Això significaria que el català seria la llengua per a les polítiques d’integració i la llengua vehicular de la formació, cosa que es traduiria, en la pràctica, que els estrangers empadronats haurien d’adquirir primer un nivell bàsic de català i després si ho volen i ho sol·liciten, aprendre també castellà.
El text evita parlar del català com a llengua preferent, condició anul·lada per la sentència del TC i argument principal de la “defensora del pueblo”.
És conegut que la gran majoria d’estrangers residents a Catalunya no saben parlar català i una majoria diuen que tampoc l’entenen. Com l’han de saber si ningú els ha dit formalment i realment que és necessari per a treballar a Catalunya i ells veuen cada dia que poden viure i treballar sense saber-lo?
D’altra banda, fora del col·lectiu marroquí, ocupat principalment a la construcció i a l’agricultura, una gran majoria dels nouvinguts extracomunitaris ocupen llocs de treball legals o no, relacionats amb els serveis personals i amb l’atenció al públic en sentit ampli. A tot el món occidental aquests tipus de serveis requereixen entendre i saber parlar la llengua o llengües oficials de la comunitat. Tots els estudis i la nostra pròpia experiència mostren que a les àrees metropolitanes de Barcelona, Tarragona i Lleida i en menor grau a Girona, la immensa majoria dels treballadors estrangers no saben parlar català, i tot just l’entenen.
Tots aquest serveis personals són extraordinàriament importants i molt freqüentats per tota la població. Alguns exemples són: metges dels CAP i d’urgències, infermeres i altre personal sanitari, cuidadores de gent gran a les residències i a particulars, venedores i caixeres de supermercats i del petit comerç, teleoperadores, telefonistes i altres serveis de comunicació, i molts d’altres serveis que requereixen entendre i parlar amb propietat, professionalitat i eficàcia. Doncs bé, tots tenim múltiples experiències en què no hàgim estat atesos en català i que a més ens hem vist obligats, per qüestions d’eficàcia o clarament impositives a no poder parlar en català.
Especialment greus són els casos en què intervenen qüestions sanitàries. La meva família i jo mateix vam ser requerits amb un “en castellano” (sense cap preàmbul, ni prec, ni argument) en una urgència coronària en un hospital privat de la zona alta. També la meva pròpia mare amb trastorns greus de consciència no vas ser atesa mai en català a l’hospital i actualment tampoc a la residència malgrat les reiterades peticions formals i informals. L’argument final és que els treballadors estrangers no saben català i a més canvien molt sovint de torn o de feina.
No conec cap cas d’algun pacient, client, usuari o ciutadà de llengua inicial o habitual castellana que no sigui atès en aquesta llengua. En canvi si que hi ha cada dia centenars de pacients, clients, usuaris i ciutadans que s’expressen en català i que no són atesos en aquesta llengua.
Per tant, sembla que la immensa majoria de serveis personals i d’atenció al públic ocupats per nouvinguts que no saben parlar català, no tindran ara l’oportunitat real de formar-se professionalment en català si prospera la impugnació de la defensora del pueblo. I en conclusió, els drets lingüístics de milers de pacients, clients, usuaris i ciutadans que s’expressin en català no seran pròpiament respectats ni atesos en aquesta llengua.
No sembla just en la nostra societat voler imposar o millor contraposar els drets lingüístics dels treballadors estrangers per sobre dels drets lingüístics dels pacients, clients usuaris i administrats. Ha quedat demostrat que per respectar els drets lingüístics dels treballadors estrangers és previ respectar realment els drets lingüístics de tots els ciutadans.
