Fòrum Social Català. Idees i fets per canviar Catalunya i el món

Diuen que si vols canviar el món has de començar per tu mateix. Això és el que ens proposa el II Fòrum Social Català (FSCaT) els dies 30 i 31 de gener de 2010 amb més de 90 seminaris de treball que recullen i proposen tot tipus d’alternatives per construir una altra Catalunya.

“Volem una Catalunya sense exclusió, sense violència, sense pobresa, on tots siguem iguals en drets i deures, on la prioritat de les polítiques siguin les persones i no el benefici econòmic. Cal canviar el model econòmic que ens ha fet preocupar-nos més dels bancs que de les persones realment necessitades...” Una altra Catalunya és possible, un altre món és necessari. Amb aquest lema el FSCat ens engresca a rebel·lar-nos i fer que escoltin la nostra veu. Aquesta crònica és un tast de dos dels noranta-sis seminaris.

En la sessió Alternatives a la banca Arcadi Oliveres, professor d’economia aplicada i president de Justícia i Pau va fer una crítica raonada i raonable a la banca espanyola i també a la caixes catalanes. Per il·lustrar-ho explicà diverses anècdotes que si no fossin dramàtiques podrien ser divertides, com la del senyor Botín del Santander un dia que va haver de lliurar personalment una fiança milionària transportada en un furgó blindat en un jutjat i a l’endemà mateix “el botí” va haver de ser dipositat en una sucursal del mateix banc per garantir-ne la seguretat. És allò de “la banca sempre guanya”. També explicà quina és l’ànima de la Caixa: segons els seus càlculs, l’any 2000 la Caixa va tenir uns guanys de més de 120.000 milions d’euros, dels quals tant sols  4.000 milions van anar pròpiament a l’obra social. Les proporcions actuals no han canviat.

Ada Colau   representant de l’Assemblea Popular per un Habitatge Digne 

informa sobre diverses iniciatives contra l’assetjament immobiliari, l’especulació urbanística, i en defensa de l’habitatge digne a la ciutat. Probablement, el problema que afecta a més persones després del de la desocupació.

Víctor Maeso representant de SETEM va informar d’un estudi sobre les vinculacions entre bancs i indústria armamentística. El web sobre els secrets ocults dels bancs  informa àmpliament de principals bancs del món que inverteixen o financen aquesta indústria letal. A Espanya els principals implicats són, segons aquest estudi, el BBVA i el Santander.  La campanya  “BBVA sense armes” és el principal producte d’aquest estudi. Aquest darrer banc ha enunciat, fruit d’aquesta campanya, un compromís de no finançament de les dites “bombes de raïm”. L’altre banc espanyol no sembla que tingui cap intenció de modificar res.

Jordi Marí representant de FETS explicà la importància d’incidir en l’àmbit financer des d’una perspectiva ètica, i detallà les opcions que tenim avui a Catalunya:  des de les iniciatives informals, el microcrèdit social, els projectes no bancaris (Coop 57 i Oikocredit Catalunya) fins a projectes bancaris com FIARE o Triodos Bank). En resum, en el període 2005-2008 l’estalvi en la banca ètica s’ha multiplicat per sis i els préstecs concedits per cinc. 

Enric Duran líder de Podem viure sense capitalisme  proposà construir una alternativa a l’actual model econòmic capitalista. Plantejà diverses experiències com la moneda social i altres experiències alternatives.

El segon seminari tractà sobre “L’aportació catalana al consens de Barcelona”, a càrrec d’una representant de l’Institut de Drets Humans de Catalunya i de Martí Olivella líder social i director de NOVA  (NO Violència Activa) associació que promou la innovació social amb participació ciutadana i diàleg intercultural per contribuir a generar models socioeconòmics alternatius a la globalització, una cultura de pau basada en alternatives civils de defensa i una societat més participativa i sostenible.

La sessió va ser un exemple de participació activa sobre un dels punts que una vintena d'experts catalans havien aportat prèviament. En aquesta consulta s'hi podia prendre part valorant les propostes de tots o d'alguns dels 5 àmbits temàtics. Calia  llegir detingudament cada proposta i indicar el grau d'acord amb un sistema de valoració. Els temes proposats eren:

1. Quin món volem? Valors i objectius
2. Quin món tenim? Recursos i població
3. Com hem de decidir? Sistema polític
4. Com ens hem d'administrar? Sistema econòmic: Visions i models. Accions
5. Com ens hem de comunicar? Sistema comunicatiu

En total s’han estructurat més de 160 propostes i els participants poden continuar expressant les seves valoracions per Internet. El resultat serà l'aportació catalana col·lectiva al procés internacional d'elaboració del Consens de Barcelona, que tindrà la seva trobada pública el gener de 2011 en aquesta ciutat, i que aportarà els resultats al Fòrum Social Mundial de Dakar, a finals del mateix mes de 2011. Així mateix, ens recorden que si encara no ho heu fet podeu firmar el manifest aquí

Acabo aquest article amb la recomanació de l’article d’Edgar Morin Elogio de la metamorfosis, on el filòsof francès afirma que “Ara l’objectiu és salvar la humanitat, la qual cosa, urgeix canviar la nostra manera de pensar i de viure. La idea de la metamorfosi, més rica que la de la revolució, aporta l’esperança en un món millor". 

Un altre món és possible?

Sens dubte que hi pot haver un món més contaminat, més fred o mes calorós, més brut, més injust, però també hi pot haver un món més net, més sa, més humà, més equilibrat o més just.

Fins no fa gaire, els afers mundials eren cosa dels estats i dels governs en qui dipositàvem o ens prenien la nostra confiança. Després hem vist que molts d’aquests governs no eren sinó joguines d’un altre poder: les multinacionals, les corporacions financeres i allò que s’anomena “el mercat” que pretesament funcionava com una màquina quasi perfecta.

Però, vés per on! la crisi financera primer, la crisi econòmica després i la crisi de valors ara, ho està capgirant tot. O així ho sembla. Alguns diuen que no noten la crisi, d’altres que ja en sortim o que aviat tot tornarà a ser com abans. Josep Oliver, catedràtic d’economia aplicada adverteix que Catalunya no tornarà als nivells d’ocupació fins d’aquí a set anys, com les plagues bíbliques, afegeixo.

Tot plegat fa que alguns ens plategem: Què podem fer? Què hem de fer durant la crisi? Evidentment, sacs de paciència, però també reflexió i acció entenimentada. El meu propi lema és: “La crisi ens farà a tots més pobres (poc o molt), però si la sabem aprofitar podem ser més savis, més sans i més solidaris”

La societat del segle XXI, ja és molt diferent de la del segle XX. Només destaquem dos aspectes: la innovació científica i tecnològica afecta cada dia més la nostra manera de viure, de pensar o de comunicar-nos. I també la societat xarxa amb milers d’individus actius i d’organitzacions socials, humanitàries i de base que participen cada vegada més directament en la presa de decisions. Moltes d’aquestes organitzacions neixen per un fenomen concret i donen respostes i alternatives parcialment o molt eficaces. Aquest dies són notícia d’actualitat dos d’aquests moviments: El Fòrum Social Català i FETS.

El Fòrum Social Català (FSCat) és un espai de trobada obert, divers, plural, no confessional, no governamental i no partidari. És un espai d’intercanvi d’experiències, de debat, de mobilització i d’articulació d’entitats i de moviments socials que rebutgen el model actual de desenvolupament dels pobles i que es troben en un procés permanent de recerca i construcció d’alternatives. El Fòrum Social Català 2010 es celebrarà els dies 30 i 31 de gener de 2010 a la seu central de la Universitat de Barcelona i resta obert a ciutadans i entitats. Vegeu el programa provisional 


Un altre espai és FETS (Finançament Ètic i Solidari) que acaba d’organitzar una jornada de debat sobre “Finances ètiques i cultura de pau”. FETS ens pregunta: “Podem parlar de pau en una societat amb desigualtats creixents? Una economia que genera desigualtats és compatible amb una societat en pau? I respon: “La pau necessita una societat més justa, igualitària i humana. Per això, al costat de les entitats que treballen per fer front a la violència o la indústria armamentística, ens calen persones i organitzacions que construeixin una societat i una realitat econòmica basada en uns principis alternatius”. I afegeix “Les finances ètiques són un instrument clau per potenciar totes les iniciatives que construeixen una economia social i solidària que no es pot entendre sinó formant part del moviment per la pau”.

En resum, sembla clar que per imaginar un món millor no són suficients els aspectes socials i humanitaris, sinó que caldria tenir molt present l’economia social i solidària. En continuarem parlant...

Les 15 pel·lícules de 2006 que més m’han agradat o impactat

He elaborat una llista de les 15 pel·lícules filmades el 2006 que he pogut veure al cinema, en vídeo o a la tele. És evident que el mitjà ja ens condiciona la nostra visió, però en descàrrec meu us he de dir que sóc d’aquells que una vegada comença la pel·lícula, si m’interessa, ja no estic per res més. També és cert que no he vist totes les pel·lícules del 2006, algunes no tinc cap intenció de veure-les, d’altres no he tingut l’ocasió encara.

El criteri de selecció dels films ha estat que tinguessin 7 o més punts en la meva llista personal del web Filmaffinity .Dins d’aquest ordre també he tingut en compte la mitjana de puntuació que atorguen tots els usuaris d’aquest web que són uns quants milers. És a dir, el primer criteri prevalent és la meva valoració subjectiva i el segon criteri també subjectiu, el de la majoria.

Per tot això, en la llista elaborada trobareu les pel·lícules “conegudes i premiades” però també d’altres de minoritàries, poc conegudes o poc valorades que tenen per a mi i crec que també per a molts de nosaltres una qualitat notable.

No pretenc descobrir cap obra mestra; és molt difícil que una obra d’art passi desapercebuda per a tothom (crítics, espectadors i indústria). Durant el 2006, no he sabut trobar cap obra mereixedora de 9 o 10 punts.

Quatre pel·lícules amb una puntuació de 8

Els quatre primers films més ben valorats són de característiques, gèneres i nacionalitats ben diferents:

Das Leben der Anderen (La vida dels altres) ,  Alemanya; Òscar 2006 a la millor pel·lícula de parla no anglesa; millor pel·lícula de cine europeu 2006 i millor actor (Ulrich Mühe). La història d’un espia de la RDA.

Babel, EUA, Oscar a la millor banda sonora 2006; Cannes 2006: Millor direcció i premi del Jurat Ecumènic; 2006: Globus d’Or. Una gran producció interpretada, entre altres per Brat Pitt i  Cate Blanchet. Una pel·lícula sobre el món globalitzat.

Salvador (Puig Antic) Dirigida per Manuel Huerga, amb música de Lluís Llach i interpretada per Daniel Brühl és un drama ben interpretat, expressió d’un cine autèntic fins i tot per a l’ABC. "Sorprende por lo bien hecha y contada que está (...) Todo en 'Salvador' es de primera calidad (...) tiene empaque pero también sustancia." (E.R.M. Diario ABC)

This Is England   Regne Unit; British Independent Film Awards, 2007. És una cinta de cinema independent amb força èxit al Regne Unit i crec que relativament desconeguda a aquí. Narra la història d’un nen de 12 anys adoptat pels skinheads locals.

  

Onze pel·lícules amb una puntuació de 7

• Jindabyne, Drama australià amb Laura Liney com a millor actriu en el Festival de Valladolid.  
• Llach la revolta permanent, Documental excel·lent de Lluís Danès. És la història d’una cançó “Campanades a mort”, de l’artista i de les circumstàncies que la provocaren.
• The History Boys Comèdia basada en una popular obra de teatre londinenca, narra la historia de cinc estudiants de Sheffield de mitjans dels 80.
• Infamous (Història d’un crim) Drama biogràfic que narra igual que "Capote", l’any anterior, el procés de creació de "A sang freda" per part del escriptor Truman Capote. Repartiment estel·lar.
• Cashback. Drama amb estètica de vídeo clip i barreja de sensualitat, humor, fantasia i melangia.
• Das Parfum. Die Geschichte eines Mörders (El perfum. Història d’un assassí)  Trihler, drama basat en la novel·la de Patrick Süskind. Poc valorada, però que aconsegueix transmetre fins i tot les olors.
• Notes on a Scandal (Diari d’un escàndal) (Melo)drama magníficament interpretat per dues actrius impressionants: Judi Dench i Cate Blanchett. Un  bon guió adaptat de la novel·la de Zoë Heller.
• The Wind that Shakes the Barley (El vent que mou la civada) Drama bèl·lic sobre Irlanda dirigida per  Ken Loach. Molt digna, combativa, amb pretensions de complexitat i el segell del creador.
• Vier Minuten (Quatre minuts) Drama alemany carcerari entre un vella professora de piano i una jove intèrpret.
• Obsluhoval jsem anglického krále (Jo vaig servir al rei d’Anglaterra) Comèdia irònica, hedonista i sensual en la que l’humor típic de Jirí Menzel recrea figures i situacions pintoresques, estranyes,  "fellinianes” i aplica un humor de cine mut.
• París je t’aime 18 filmets artístics de 18 famosos directors sobre París com a ciutat d'amor i desamor amb un repartiment súper estel·lar.

Maillol l'escultor de la Mediterrània

"Aristides Maillol (Banyuls de la Marenda, Roselló 1861-1944) és un dels escultors més destacats i originals de la primera meitat del segle passat. Pioner de la modernitat, la seva obra esdevé un punt de ruptura que obrirà una de les principals vies de renovació del llenguatge formal de l'escultura al segle XX, en trencar radicalment amb la grandiloqüència i el narrativisme estatutari característics de la fi del vuit-cents" (Maillol, Opuscle de l'exposició, Caixa Catalunya, Obra Social fins al 30 de gener de 2010).

El jove Maillol, obsedit per ser pintor se'n va a París a estudiar a l'École de Beaux-Arts, allà descobreix la pintura de Gauguin.

Insatisfet com a pintor, es consagra a la tapisseria. Obre un taller a Banyuls. Utilitza pigments naturals i s'entusiasma amb els resultats. L'any 1902, però pateix una greu infecció als ulls que l'obliga a renunciar a la tapisseria.

Maillol s'inicia en l'escultura amb els baixos-relleus. L'artista troba el seu camí de creació en el retorn al classicisme, síntesi de raó, harmonia i proporció. Així, crea un nou cànon de bellesa, basat més en les formes que en l'expressivitat del subjecte. Les seves Venus i banyistes tenen postures simples. La perfecció de les formes i l'equilibri de les proporcions esdevenen el veritable tema.

Un cop trobat el seu cànon de bellesa ja el varià poc: tota la seva vida tracta eminentment el tema de la dona nua amb obres mestres com Pomoda, Flora, Illa de França, La Venus del collaret, Les tres Ninfes.

Mediterrània, escultura d'una dona pensant, s'ha definit com "dona asseguda, equilibrada, arcaica, d'una plenitud somàtica i d'una pau perfecta". André Gide, escriu l'any 1905 "Maillol acaba d'introduir el silenci en l'escultua". Per cert, que el primer nom d'aquest escultura fou El pensament que ens recorda El Pensador de Rodin. Estranya casualitat o no?

Si aneu a veure l'exposició a la Pedrera, no deixeu de veure i escoltar el documental contemporani, on el propi Maillol explica com treballa al seu taller a l'edat de 83 anys.

Nota: La fotografia de l'escultura és al Passeig de Gràcia davant de la Pedrera on té lloc l'exposició.

Els Reis d'Orient i els reis republicans

"Segons la tradició, els tres Reis d'Orient van restar satisfets i tan joiosos d'haver pogut adorar i admirar l'infant Jesús que, de retorn a llurs països van repartir entre la gent que van trobar durant el curs del llarg camí tot allò que portaven, com un gest d'expansiva alegria. I en record d'aquesta joia reial, cada any es reprodueix llur gest generós i es prodiguen els presents portats pels Reis" (Joan Amades: Costumari català, El curs de l'any, Volum I Hivern)

Durant la meva infància a Oliana la cavalcada era real més que no reial. Els reis en persona et donaven els paquets que portaven en el remolc d'un tractor. Des d'aleshores sempre m'ha semblat que tot era possible. O almenys valia la pena il·lusionar-se. La cavalcada reial amb les torxes, les trompetes, els tambors creaven una nit màgica que la feien tant important com les joguines. Tant li fa que els reis no fossin reials, hi havien uns altres reis republicans (pares, padrí i padrines) que ho feien possible. Mai una mentida ha estat tan real.

Anys després jo mateix vaig ser un rei republicà i ara voldria tornar a ser un nen que espera les seves joguines. Però no hi ha reis màgics, ningú ens portarà res, som nosaltres que hem de tornar a ser reis republicans i portar-nos il·lusió i bona feina a nosaltres mateixos i als nostres fills. I podem fer-ho i ho estem fent.

Nota: La fotografia és el llac del "jardí privat" de (l'hotel) Rey Juan Carlos I a Barcelona.