La Nova Cançó. La veu i la música d’un poble

El museu d’Història de Catalunya presenta fins al 30 d’octubre de 2010 la exposició permanent La Nova Cançó. La veu d’un poble, on es pot veure una selecció de fotografies, portades de discos i molts altres textos, i també es pot  escoltar documents sonors i altres materials d’aquest moviment de música popular que va néixer a principis dels anys 60 i que va representar un gran revulsiu cultural i polític per a la societat catalana.

 

Segurament la popularització de la música ha estat, conjuntament amb l’esport i el feminisme, els tres fenòmens de masses més emancipadors del segle XX. A Catalunya l’entrada i l’homologació a aquest nou món es va fer amb la banda sonora de la Nova Cançó en sentit ampli del terme.

L’exposició inclou una espècie de bosc fotogràfic en què el visitant pot passejar entre les cares de cantants i músics com Raimon, Toti Soler, Joan Baptista Humet, Maria del Mar Bo­net, Ovidi Montllor, La Trinca, Lluís Llach, Pau Riba, Marina Rossell, Joan Manuel Serrat, Joan Isaac, Sisa, Teresa Rebull, Quico Pi de la Serra, Isidor Marí i tants d’altres artistes d’una qualitat artística i personal molt notable.

La Nova Cançó és un fenomen que va molt més enllà de la complicitat política inicial (1961-1968), el paper de la resistència a la dictadura (1969-1975) i la primera transició (1976-1979). De fet la seva herència és ben notòria encara que sovint poc reconeguda. Però tot i la quantitat de cantants hereus d’aquells primers Setze Jutges, el títol d’una de les seccions de l’exposició és prou significatiu per a reflexions posteriors: L’herència d’uns cantants en una crisi crònica. 

A parer meu, la presència de la Nova Cançó als mitjans públics i privats i també al cinema ha estat molt per sota de la seva transcendència cultural i social. Quantes pel·lícules i series de TV han tractat poc o molt el tema? En quantes hi podria haver la nostra bona música? Els nord-americans o els francesos tenen centenars de pel·lícules amb la seva música. Moltes pel·lícules són recordades per la música!

Els artistes de la cançó “van fer els deures”, mentre que la indústria cinematogràfica i discogràfica en català, a diferència  de la indústria editorial va ser, és encara, clarament insuficient.  Entre tots i amb un estat en contra, no es va poder convertir un fenomen d’una alta qualitat artística en una oferta musical realment massiva.

Us deixo amb un article de l’AVUI “La cançó d'aquell 68” que recull algunes de les més emblemàtiques o senzillament singulars obres de la Nova Cançó. Us recomano que cerqueu per Internet i escolteu i visioneu per You Tube aquestes cançons. O bé que compreu el CD!