diumenge, 5 de setembre de 2010

El balcó de Gipuzkoa i al voltant del Txindoki

Quan t’atanses a Euskal Herria per l’autovia de muntanya de Leizaran amb la veu i la música de Benito Lertxundi de fons i a una velocitat moderada, notes com el paisatge es va transformant i et transforma. És una meditació paisatgística, un estat d’ànim que es repeteix cada vegada que faig aquest camí.
Reportatge fotogràfic del viatge

Arribem a Bidegoian anomenat el balcó de Gipuzkoa que aplega diferents poblets i caserios, entre ells Bidania, el nostre camp base. A mitja tarda ens instal·lem a l’hotel Iriarte Jauregia  un antic palau del segle XVII estrenat el 2009 com a hotel “Relais de Silence”. El palau fou construït per un indiano que també féu construir l’enorme esglèsia del Sant Bartolomé a Bidania. Ens rep Ivan Iriarte, un jove propietari i ànima de l’hotel-palau, que ens suggereix rutes i passejades per la zona i per a tot Gipuzkoa.

Enmig d’un silenci relaxant fem un bona passejada fins a Bidania on podem veure l’esglèsia de San Bartolomé i les cases amb blasons i escuts nobiliaris. La pujada fins a l’hotel circula entre caserios, gats, cavalls, ànecs, galls d’indi, i cabres que junt amb el silenci orquestren la seva particular partitura de la natura. Nota per a sibarites: l’habitació de l’hotel té un menú de coixins (traducció literal) per poder triar, cadascun amb la seva explicació. Ens quedem amb els tres que inclou l’estàndard coixiner.

Al matí següent, em llevo d’hora i abans d’esmorzar pujo fins a un turonet de Bidegoian d’on surt el sol. Allà el silenci matiner, el despertar del dia i els raigs de sol sortint  darrera del bosc de faigs i roures fa que creguis, per un moment, que déu parla i que a més es basc.

Després d’esmorzar enfilem fins a Segura població medieval de Gipuzkoa fundada el 1256 pel rei Alfonso X El Sabio. És una població que ha conservat tot el nucli antic triangular amb les portes d’entrada i amb precioses cases nobiliàries i la casa Ardixarra, exemple únic d’arquitectura urbana de classe mitjana del segle XVI. Per cert, el vídeo turístic de la casa és també en català. (Nota reinvindicativa: Quantes i quines comunitats espanyoles tenen aquesta atenció lingüística cap al seus visitants i turistes catalans?) Seguint la carretera ens porta a Zerain on sobresurt un enorme i antic casalot basc, encara en ple funcionament. 

Finalment arribem a Oñati vella coneguda nostra amb la seva majestuosa plaça de l’ajuntament i la fina i acolorida universitat pontifícia, una mena de Cambridge basca, inclòs el rierol. L’euskera és la llengua del carrer, dels nens i de les nenes que juguen al mig de la plaça, dels adults i dels grans. A la nit ens arribem fins a Zumaia a la costa, i sopem a l’asador Bedua  amb un bon amic biscaí. Molt recomanable i bé de preu. La carretera que s’enfila fins a Bidegoian, curta però amb més de cent revolts, és de pel·lícula de terror. Ni un llum encès malgrat les dotzenes de caserios que veiem durant el dia. Un misteri!

La llum del País Basc és sempre molt especial, però la d’un dia lluminós de setembre és quelcom extraordinari, si a més, el dia abans ha fet quatre gotes per netejar l’ambient. Sortim cap a la serra d’Aralar que comparteixen Gipuzkoa i Navarra, d’aquí prové el nom de la coalició política. El Txindoki (1340 m) és un dels seus cims més emblemàtics. Ens arribem fins a Amezketa, Abaltzisketa i Zaldibia amb dotzenes de caserios disseminats pels dominis del Txindoki.  L’aire hiperpur i  tots el colors del verd ens acompanyen tot el viatge fins a Ordizia famosa pel seu mercat setmanal de dimecres. El mercat és una construcció de 1925 majestuosa i pràctica per resguardar-se de la pluja i ocupa tota la plaça amb enormes columnes que fan de porxada.  Nota sobre horaris: Aneu amb compte que a la una del migdia tot resta tancat, fins a les cinc de la tarda! Això és vida!

A l’hora de dinar catalana arribem just a Tolosa, antiga capital de Gipuzkoa, que era una ciutat illa emmurallada. El primer que ens sorprèn és el Mercat del Tinglado al costat del riu, després els seus carrers i places. Finalment descobrim el restaurant El Fronton amb diversos ambients i decorat estil modernista d’Art-Decó. Des d’allà mateix la cambrera ens convida a visitar el Fronton de Tolosa que comunica amb el restaurant i ens mostra les més de 70 varietats d’alubias.

Havent dinat, fem una bona passejada per Tolosa i després tranquil·lament ens adrecem cap a Azkoitia i Azpeitia. Enmig d’aquestes dues ciutats visitem el Santuari de San Ignacio de Loiola. Realment la basílica circular per fora i per dintre és majestuosa, amb una bellíssima cúpula interior. Els jardins del voltant són plens de vida i de gent que passeja amunt i avall entre les dues ciutats.  Al capvespre val la pena visitar Azkoitia i escoltar les converses, sempre en euskera, mentre els homes “potean” de bar en bar i les dones prenen tranquil·lament quelcom o senzillament passegen. (Nota per a (lingüistes) tafaners: Si voleu sentir l’euskera ben viu seieu en un banc dels jardins de Loiola al costat de la font.) 

Continuarà amb les valls del Baztan i del Roncal  a Navarra.

1 comentari:

  1. El Goierri és un dels meus racons preferits a Euskal Herria; un país que en té tants de magnífics!

    ResponElimina